per Eduardo Montagut

L’Escola Nova va ser fundada per Manuel Núñez de Arenas l’any 1910 com a centre educatiu i cultural amb dos objectius: difondre la història del socialisme i proporcionar formació bàsica i professional als treballadors, tenint en compte les mancances del sistema educatiu espanyol del moment, perquè, a més, tampoc els moviments de renovació pedagògica s’havien interessat especialment pels obrers, i davant l’aposta clara dels anarquistes per l’educació. En aquesta escola van impartir classes o van fomentar activitats culturals intel·lectuals molt rellevants com Jaime Vera, A. Ovejero, María de Maeztu, Cossío, Azaña, García Morente, Besteiro, Fernando de los Ríos, Rivas Cherif, etc.

Fins a l’any 1915, quan es va celebrar el X Congrés del PSOE, l’Escola havia lluitat per definir-se com un projecte cultural i educatiu propi del socialisme espanyol, però va ser criticada per alguns, acusant-la de ser un exemple de fabianisme anglès, un moviment polític i econòmic anglès, basat en els principis de la Societat Fabiana, fundada el 1884, i consistents en la defensa d’un socialisme reformista i progressiu. El fabianisme va tenir una influència molt important en el Partit Laborista i en el revisionisme de la socialdemocràcia continental amb el rebuig del mètode revolucionari, plantejant que el sufragi universal portaria, inevitablement, a la implantació del socialisme, després d’un procés educatiu i legislatiu. L’acusació tenia a veure amb la presència de professors i oradors no socialistes. També se li retreia a l’escola que era més informativa que realment formativa. Malgrat les turbulències, la institució no es va enfonsar i l’any 1918 comptava amb 104 afiliats.

Però la gran aportació d’aquest experiment pedagògic van ser les seves «Bases per a un programa d’instrucció pública», que es van presentar com a ponència en el Congrés del Partit l’any 1918, defensant en elles un projecte educatiu alternatiu socialista com a instrument de lliberació de l’individu, per a la socialització de la cultura, basat en la coeducació, laic, autònom, fonamentat en principis de renovació pedagògica i gratuït perquè es sostindria a través d’una política fiscal progressiva sobre el capital i la renda. Aquesta ponència té la seva importància perquè plantejava la postura socialista cap a l’educació, una cosa que no havia estat prioritària fins aleshores. Moltes d’aquestes idees serien recollides en el projecte educatiu renovador de la Segona República.

L’any 1921 va esclatar una forta crisi a l’Escola Nova perquè el seu creador, Núñez de Arenas, es va mostrar partidari de la III Internacional i va ingressar al Partit Comunista d’Espanya. El 1923, Núñez va haver d’exiliar-se per al cop de Primo de Rivera i l’Escola va decaure, no podent recuperar-se ni en els temps de la República.